Avui torno a agafar el teclat per pronunciar-me a favor de la feina que està fent en Sak Noel! Aquest jove productor gironí que ha fet la volta al món gràcies a l’èxit del “Loca People“, o “Johnny la gente está muy loca”, si ho preferiu.

Per si no ho sabeu, en Sak ha llançat el seu nou tema, “Paso (The Nini Anthem)” i molta gent se li ha tirat a sobre, per reiterar l’estil que va emprendre amb el “Loca People” i per projectar una imatge de la societat espanyola que no ajuda a netejar aquesta cara de país de segona, o potser  simplement per ressentiment o disgut, ves a saber.

Potser és cert que les meves línies de suport poden estar condicionades per un sentiment d’afecció, però m’agradaria recordar que poques vegades un èxit tan aclaparador és fruit d’una casualitat, ja que si fos així, molts es quedarien palplantats esperant l’atzar! I en Sak ha treballat; ell, precisament, no és un “nini”.

Fa molts anys, les comarques gironines van viure el fenomen de “La Moguda” d’en Mak, en Sak (Noel) i la Xana… En aquell moment, ell i els seus socis van emprendre d’una manera molt original tot creant melodies de dance en català (i sense subvencions)! – Cliqueu i escolteu – moguda.com i els seus vídeos van convertir-se en una referència en un moment clarament inicial del fenomen d’Internet; un èxit molt menys reconegut, però igualment lloable.

No vull aprofundir en qüestions de crítica musical, tot i que em veuria en cor de fer-la, perquè crec que aquesta és feina de professionals que de debò coneixen el funcionament dels mecanismes de producció; amb tot, considero que “Paso” és un altre hit construït amb els patrons del primer número u i, en el meu cas, la fórmula continua funcionant!

Moltes vegades em fa mandra esciure, perquè tinc por que la meva tesi no sigui prou sòlida i me la desmuntin amb una bufada, però en aquest cas els meus dits piquen ferms el teclat, perquè saben de què parlen. El senyor Noel, després de ser número u a una llista incontable de països de tot el món, conquistar el número u de senzills a la Gran Bretanya i ser un personatge meditàtic, continua amb el seu tarannà humil i pencaire!

Creia que abans de continuar amb les crítiques indiscriminades, algú us havia d’explicar algunes coses més sobre un paisà que ens representa globalment.

Hi ha casos en què em costa passar de tot.

Ernest Codina

http://www.saknoel.com

Ja feia dies que havia tret la pols al disc més popular de Sau, El més gran dels
pecadors. En motiu del vintè aniversari de la seva edició, avui he assitit a un
concert per recordar les melodies més representatives d’aquest grup de la fornada
d’or del Rock en català.

He arribat a les 19:45 h al Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona. Al carrer hi havia
una gentada fent cua per entrar. S’escoltava un murmuri derivat de les ganes de
tornar a sentir en directe les cançons de l’àlbum.

En tot moment he tingut molt present en Carles Sabater, l’ànima i veu del grup.
Crec que a tots ens passava el mateix, però conscients d’aquest mal irreparable, no
n’hem parlat gaire, només volíem cantar i saltar amb els grans himnes de Sau.

En Pep Sala, que fa uns dies va anunciar que es retirava temporalment dels
escenaris per problemes al canell, ha saltat a l’escenari amb un quart d’hora de
retard, però ha sortit a matar cantant Tu encens el meu foc i poc després, La cançó
de la noia de l’altre cantó del Bar.

Han estat dues hores i mitja de concert, en què s’han polit la majoria de cançons
del disc i s’han permès la llicència d’incloure excepcions en el seu repertori com
Foc al cos o Quatre barres, que han tocat a mòde de medley i Boig per tu, que no
falta mai. Potser les més celebrades han estat Percentatges, Això es pot salvar, El
tren de mitjanit i Mai sabràs perquè, una cançó que en Sala ha dedicat a Mourinho.

En Pep s’ha fet gran; entre cançó i cançó ha explicat batalletes introductòries
de quan eren “Pop stars” i enregistraven videoclips a Estats Units i la Gran
Bretanya. M’ha semblat interessant i la salseta còmica que hi posava ha resultat
força divertida, es notava que ens trobàvem en un espai de celebració.

Han passat vint anys i això passa factura. Mentre cantava, el compositor
vigatà ha tingut alguns petits lapsus a l’hora de recordar algunes lletres, però ningú
li ha tingut en compte. Més enllà d’aquest fet purament anecdòtic, tot ha anat sobre
rodes i els que hi érem hem vibrat i ens hem emocionat amb cada melodia.

També han guardat un raconet de la selecció per als temes més intimistes i
profunds. Ha resultat molt especial poder tornar a sentir temes emblemàtics com
Glòria, Amb la meva ombra o Els dies passen.

Durant el concert m’ha acompanyat una sensació estranya, però agradable;
Semblava tenir un miratge, m’estava destapant, desfogant. Cantava a pulmó, però
els altres també ho feien i això m’ha encantat!

És com si ens haguéssim reunit una espècie estranya d’incompresos que tenim una
cosa en comú i és que Sau ens flipa. Sau ens fa viatjar, és delicadesa, catalanitat,
sentiment de pertanyença a un poble i a una cultura. Destacaria el sentiment
d’estar en comunitat. Hauria pogut parlar amb qualsevol altre membre del públic
si hagués calgut; tots hauríem pogut explicar moltes coses, perquè tots tenim molt
en comú. Ha estat emocionant.

Avui he complert un desig que feia molts anys que perseguia: anar a un
concert del meu grup preferit, perquè ho és. Sau m’encanta des d’un punt de vista
musical, però també sentimental. Des de que era un marrec, les veus d’en Pep i en
Carles han estat la meva banda sonora i gràcies a les seves cançons, que són la seva
vida, jo podria dibuixar-vos la meva.

Ernest Codina

La meva experiència com a DJ de música house/dance m’ha animat a escriure un article per confirmar i/o desmentir alguns tòpics sobre el món del punxadiscos. Per exemple:

1-. El Deejay, efectivament, marca territori. La seva cabina és un temple sagrat i no hi entra tothom.

Només podràs entrar a la cabina si: A- Ets íntim d’algun integrant de la cabina. B- Ets una tia que està boníssima C- Ets l’amo del local.

2-. El Deejay, en general, no li agrada que li demanin cançons. Per què?

- És difícil, pel volum de la música, comunicar-se amb l’interlocutor. Allò que “parlant la gent s’entén”, no funciona sempre.

- Si assumeixes el compromís de posar-la, seràs perseguit fins a la fi del món. El sol·licitant no s’oblida MAI de la seva petició i analitzarà cada moviment del DJ, a mòde d’investigador privat. Si t’afanyes a posar-la, no tindràs problemes; si tardes gaire, la intimidació serà cada vegada més gran. No vull ni parlar dels qui, a més, et passen un full de dedicatòries.

- Hi ha individus que, per més INRI, demanen temes que no són apropiats pel tarannà musical de la pista (Don Omar a l’Amnèsia Eivissa). Això fa que moltes vegades, els deejays s’adonin que no són el centre del món.

3- El Deejay es pensa que la gent es deplaça a la discoteca per veure’l.

Hi ha una tendència general a comparar-se amb les grans estrelles del pop. La gent va al Palau St. Jordi a veure Lady Gaga, però no va a disco Pepe per veure DJ Rodri. Per tant, sí: A vegades, el DJ va una mica de crac. Excés d’autoestima?

4- El Deejay toca més botons del compte, per fer-se el “guais”.

Semblar bo depèn, bàsicament, dels faders (o canals) i botons que toquis. Com més, millor. Pots rebre una nominació a millor DJ només per moure’t molt en una cabina.

5- Lligar més, no depèn de si ets, o no, deejay. El grau d’èxit sexual és directament proporcional a la proximitat amb l’entrada de la cabina.

6- Hi ha gent que s’ha fet DJ per la barra lliure.

7- Els DJ’s fan petons a tothom.

Si no heu coincidit mai amb un DJ, heu de saber que us farà dos petons. Ataqueu les dues galtes sense por, ells ja hi estan acostumats. Si dubteu, correu el risc de fer el ridícul o, el que és pitjor, de tocar el “vorallavi” per haver estat dubitatius.

8- El tio del llums, o Light Deejay, vol ser DJ.

Ningú vol fer anar els llums d’una discoteca. Ningú es fixa amb tu, és una feina totalment infravalorada. El Light Deejay sol ser un personatge amargat pel fet de ser un 2n plat o l’anaguet lleig de la cabina. A més, en l’organigrama d’una sala de ball, el DJ té poder sobre el qui controla els llums, motiu suficient perquè el DJ l’increpi o l’ordeni sense mesura: “-Black Out, collons! He dit Black Out“, quan, per exemple, el DJ vol generar un moment de poca llum a la pista. El Light Deejay vol ser Deejay.

9- El DJ té una feina de merda entre setmana.

Un 90% dels DJ’s es queixen de les feines que tenen de dilluns a divendres. Potser perquè són feines de veritat.

10- El DJ insulta per demostrar-te que t’estima.

Frases com: “Què passa cabró?”, “hahaha ets un fill de tal”, etc. etc. Contribueix al col·leguisme. “Dona-li records a en Carles, ah! i digues-li que és un cabró!”. El principi no entenia res, més tard ho vaig entendre.

De fet, el món del Deejay és un dels guetos culturals més impenetrables. Per això m’he decidit a acostar-vos, una mica més, el món del Pincha.

Ernest Codina

En Felip, redactor d’Adolescents.cat, ha estat un dels afortunats d’aquest any del sorteig de la grossa de nadal, celebrat ahir a Madrid. El nano, que és de Cerdanyola del Vallès, tenia un dècim del 79250, premiat amb 300.000 €. Quan va conèixer la notícia va exclamar: “Per fi podré fer realitat el meu somni!!”. El primer que va fer va ser connectar-se a todopatatas.com per saber si hi hauria el que buscava.

En Grill, es diu Felip Grill, va tenir una infància molt difícil a casa seva. La seva família passava penúries econòmiques i mataven la gana a base de pa, aigua i patates, moltes patates (fregides, xafades, al caliu, en puré, o del Papiol). El seu pare cultivava un hort del qual el seu producte estrella n’era aquest tubèrcul.

A mesura que es va anar fent gran, en Felip va anar adquirint una obsessió patatil aguda: Esmorzava patates amb Nesquik, tenia llargues converses amb patates i fins i tot se les enduia de festa, i el que es pitjor, s’enrotllava amb elles. Tot plegat va desembocar amb seriosos problemes acadèmics i socials. De fet, el seu sobrenom a l’escola era MR. POTATO. Les conyes i l’assetjament cruel dels companys de classe li van causar una profunda depressió i el seu camí professional va fer un gir. Va passar de voler estudiar Formació Professional Agrària de grau mitjà i va apuntar-se a fer periodisme, per això fins ahir va treballar de redactor a Adolescents.cat.

Amb els diners, en Felip s’ha comprat una Patata gegant i vol reconstruir el mas dels seus pares on engegarà un negoci de cultiu de patata amb denominació d’orígen Vallès Occidental.

Molta sort i moltes Felicitats Mr. Potato!!!

E.C.

 

L’ESCÈPTIC ENVERS LES XARXES SOCIALS

Estava escoltant una entrevista de Jordi Beltran a un escriptor (no sé qui era), al “No hi som per festes” de RAC1. M’encanta com caminen les converses amb en Beltran, és un paio profund, casolà, proper, es posa a la pell del convidat i es nota que li interessa el que li expliquen. Sap fer companyia i el micro no li fa por (aquests són els bons). Amunt Beltran!

Durant la conversa, s’ha criticat la doble personalitat que es diu que adoptem els que juguem a això de les xarxes socials. Ho deia l’escriptor amb to rabiós, com si no li agradés que s’hagués extès com alguna cosa més que una moda. Apuntava que el que projectem a Twitter i Facebook, no es correspon amb el que som a casa nostre (és clar que no) i criticava, clarament, aquesta actitud.

Vull posar en dubte que sigui dolent adoptar comportaments o papers segons conveniència, ho entenc com a un tipus d’intel·ligència (algú ho ha descrit com la intel·ligència social), vull dir: és intel·ligent i convenient actuar diferent amb el teu superior que amb el colega de torn, sempre que no vulguis acabar a la cua de l’INEM; també som diferents amb un amic que amb un desconegut.

Precisament vull parlar dels desconeguts. Tots tenim un “amic” desconegut a Facebook, i encara més a Twitter, i això, des del meu punt de vista, provoca una moderació del comportament, una depuració del vocabulari i una polcritud, moltes vegades poc fidel al producte original. Parlem a l’ordinador conscients de fer públic un fet qualsevol, per tant és normal que canviem el registre, i això és propi també en el camp de la vida tangible.

LES XARXES SOCIALS = MÉS PRODUCCIÓ I MÉS CREATIVITAT

Em baso en l’observació del meu dia a dia actiu a la vida 2.0. No paro de llegir twits enginyosos, relats interessants, tots ben escrits i amb un procés d’elaboració previ. No és genial? Els llaços relacionals es fan més forts i la xarxa de comunicació perd les fronteres. El volum de producció d’informació és immens i la selecció ens la fem a mida (mola, no?).

LA DOBLE PERSONALITAT ES QUEDA CURTA

Ah, i només som dos? El de la vida i el d’internet? Escolta, i què passa amb el de la feina? I el casolà? I el que sopa en una primera cita o surt de festa? És un? Un per a cada cas? No sé, No m’ha agradat el to del seu discurs (mig foteta i de nivell superior). Potser els escriptors de professió tenen massa assumit que són líders d’opinió. A mi no m’ha convençut i encara m’he reivindicat més en la defensa d’aquest miracle comunicatiu. Les xarxes socials són la bomba i em sembla incoherent que un escriptor de novel·les i articles diversos no se n’aprofiti (o ho critiqui). És un canal infinit de difusió d’allò que pot parir un usuari. És fantàstic.

SOM EL QUE VOLEM SER

Si vull semblar periodista escric un article com aquest, si vull accentuar la meva faceta de DJ produeixo una cançó house, si vull semblar pagès accentuo el meu accent de Vic i calço set vetes. En certa manera això és així, a la vida de carn i ossos, a la 2.0, a Pequín o a Pokón; Només es tracta de ser-ne conscients i no pensar en hipocresies.

Desconec les raons per les quals l’entrevistat de’n Beltran ha adoptat aquest posicionament contrari a la filosofia de les xarxes socials, però m’hauria encantat ser-hi per dir el que acabo de dir.

Ernest Codina

Tinc el xip endollat a la feina i a les ganes de treballar i fer les coses bé!! Hi ha molta, moltíssima voluntat de fer grans coses amb qui sé que em queda molt camí per fer. Ahir vaig llegir un article de’n Carles Capdevila que m’ha empès a vomitar les maleïdes ganes d’executar tot el que barrinem!! Parla d’ambicions i somnis construïts sobre la base de la constància, el treball, el coratge i un munt de valors molt sans i útils. M’ha resultat encoratjador i m’ha proporcionat un altre moment d’eufòria i motivació molt pròpia de l’espècie a la qual pertanyo.

Aquesta tarda estava prenent el sol a la gespa després d’un bany agradable a la piscina de la casa rural on passaré el cap de setmana. Anar tan de cul m’ha permès observar que un cel sense núvols és possible, que estic molt enganxat a l’Iphone o que no vull ser mai de la vida una mosca; concretament n’hi ha hagut una que se m’ha acostat molt i era més gris que les de Vic (no sé si a la costa brava són diferents, si estava malalta o participava en una festa de disfresses de mosques, no ho sé.). La qüestió és que he pensat “mira-la que atrevida, com s’apropa la puta (tenim tendència a insultar-les)… marxa tonta, que et mataré. Hòstia que lletja” i ha marxat. Després he pensat “on va?”, però m’he dit: “no n’he pas de cardar res”. Després d’aquests 5 minutets tontos que he invertit connectant amb el món de la mosca he pensat que he tingut molta llet de ser el que sóc perquè una mosca viu, com a molt, dos mesos. Ara sento que he fet una bona obra dedicant una entrada a aquest insectot entrenyable.

Aquest cap de setmana l’he passat a casa, a Osona. No he treballat.

Ahir al vespre baixava per la carretera que va de Sant Bartomeu a Gurb i el trajecte m’oferia unes vistes genials. Queia un resol ataronjat molt bonic sobre tots els camps de la plana de Vic. A més, aquests dies ha plogut molt i el verd dels prats és molt viu. A l’esquerra s’observava el Collsacabra i el Pirineu Oriental, nevat, just al mig la plana i tots els seus poblets i al fons el montseny. Venia de passar una tarda molt intensa i divertida amb els meus amics i la sensació que tenia, emmarcada per aquell quadre vivent, em va recordar que m’estimo la meva comarca i la meva gent. És més que una qüestió identitària o un sentiment de pertanyença. Segurament són el caràcter de la gent, la bella diversitat paisatgística, la cultura, la tradició, etc.

—

El primer gran tret característic és la pudor de les granges de bestiar. Primer perquè se sent abans de baixar del cotxe. No pot ser més entrenyable, ah! I enganxosa. No t’abandona fins que el nas se la fa seva i s’esvaeix, encara que segueixi surant. Hem de recordar que aquesta olor és sinònim de producció ramadera (gran motor econòmic), principalment porcina i bovina.

La gastronomia és exquisida! Hi ha mil indrets on veuríeu les estrelles menjant! La meva recomanació és El Tinell (Sant Miquel de Balenyà). Enlloc he menjat una carn tan gustosa, melosa i tendra (si s’acompanya d’un bon vi sempre és millor). Són molt famosos els seus pollastres a l’ast. El tracte és familiar i gentil, el servei és efectiu i no és car. Aquest divendres vaig sopar-hi amb uns bons amics.

La capital, Vic, és una ciutat molt completa! Té de tot (sobretot fuet) i és molt bonica. Se la coneix com la ciutat de fires i mercats perquè té una extensa programació d’esdeveniments culturals que ja són tradició. El Mercat Medieval, el Mercat del Ram, el Vic Enllaç, el Mercat de la Música Viva, etc. També és molt famosa la boira, la Universitat, Jacint Verdaguer, el Museu Episcopal, el Museu de l’Art de la Pell i la Plaça Major.

El caràcter de l’osonenc també és molt propi i especial. Emprenyat per naturalesa, molt de la terra, familiar, tacany, amant de la tradició i la festa. Els osonencs són bastant tossuts, seus i una mica fanfarrons!

En resum: si no fós osonenc voldria ser-ho! Us proposo que us perdeu per algun dels nostres paratges i em doneu la vostra opinió.

Ser del Barça. Les MEVES raons.

                                                                       

Ahir vaig anar al camp i vaig quedar xop, degotava. No portava paraigües, cangur, ni res imparmeable. Em consolaven les moltes altres víctimes de la pluja i tenir el millor Barça de la història davant meu. Només la passió o el desig desmesurat per alguna cosa em mantindria palplantat 90 minuts sota un ruixat intens com el de la nit passada. Vaig dir-me ‘Sóc molt del Barça, però per què?’.

A casa som culés, menys la meva mare que fa veure que és del Madrid per donar joc. Se li veu el llautó. He mamat Barça des de l’úter i abans que el ‘Sol solet’ vaig aprendre una cançó impopular que feia ‘Barça, ta, ta, ta… Madrid, brf… quina pudor’, me la va ensenyar el meu pare sense cap ànim de condicionar la meva orientació futbolística. Recordo amb eufòria el gol de Koeman com si fós ahir, i només tenia 6 anys. El Barça del Dream Team va ser màgic (el d’avui ho és més)!!!

Sé que resulta fàcil i oportunista escriure sobre el Barça ara que tot va bé, però avui no dic res sobre les meravelles de Messi o la saviesa de Guardiola! Aprofito l’èxtasi d’aquest moment per reivindicar la meva sang blaugrana. Sóc d’aquest club per descendència, però també per tot allò que l’embolica: catalanisme, filigranes, jugadors del planter, humilitat, excepcionalitat de l’afició, el sentit que atribueix al nostre país, poder tocar els collons a Madrid, professionalitat, etc. També he de dir que casualment m’agrada molt l’estètica fruit de la unió entre els colors blau i grana.

Allò que ens agrada pren més valor quan ens preguntem el perquè.